Catalunya sense Espanya? per Joan Tapia

PRÒLEG DEL LLIBRE

Un divendres de juliol, en sortir de l’aigua al Port de la Selva, vaig trobar al mòbil una trucada de Ramon Perelló. L’hi vaig tornar i em va proposar escriure un dietari personal del que havia de passar a Catalunya entre l’11 de setembre i el 9 de novembre. La idea em va atraure —no sabia com n’era, de feixuc i arriscat, prendre notes i emetre judicis cada dia— i li vaig proposar que em donés temps per rumiar-ho. Em va contestar que em trucaria al cap d’una hora. I vaig acceptar. Faltaven quinze dies per a la famosa confessió de Jordi Pujol que, per bé que no es vegi en el dia a dia, penso que afecta el rerefons de la política catalana.
Feia temps que em rondava pel cap escriure un llibre sobre el que passava a Catalunya d’ençà de l’arribada del tripartit al poder, a finals del 2003, que va confirmar aquella dita, inèdita fins aleshores a Catalunya, que democràcia és alternança. Però la feina diària i el ritme frenètic de la política catalana m’impedien escriure una història perquè mai no hi havia un desenllaç clar. El canvi era tan accelerat que t’esberlava qualsevol esquema. Ara bé, un dietari permetia reflexionar sobre els fets que havien passat aquell mateix dia, relacionar-los amb la història recent i prou; intentar posar en perspectiva els esdeveniments immediats.

Vaig decidir dues coses. En primer lloc escriure de nit o l’endemà sempre que fos possible i no tocar, a posteriori, el que hagués escrit. Era arriscat però els errors —que n’hi ha— poden ajudar a entendre el procés. En segon lloc, no cenyir-me a Catalunya sinó seguir també una mica afers que m’interessen més com la política espanyola, l’europea i l’economia. La política espanyola perquè és evident que té una gran influència sobre el que passa a Catalunya. El xoc Mas-Rajoy i el trencament de la relació entre Maragall (i després Montilla) amb Zapatero són tant política catalana com política espanyola.

No es poden separar. A més, l’últim trimestre de la política espanyola ha estat sorprenent. Rajoy, que va aconseguir superar l’escàndol Bárcenas (sms inclosos) quan l’economia queia i es perdien molts llocs de treball l’estiu del 2013, s’ha vist assetjat l’estiu del 2014. No només per la crisi amb Catalunya sinó també per un seguit d’escàndols, entre els quals les targetes opaques de Caja Madrid i Bankia, i per un excés de falta de resolució, quan l’economia ja està creixent a un ritme anual de l’1,6 %, es creen llocs de treball i la prima de risc, que el 2012 va superar els 600 punts bàsics, ara se situa una mica per damunt dels 100.
I la irrupció de Podemos a les eleccions europees i a les enquestes posteriors indica que a la política espanyola hi ha moviment. I que arrossega la catalana perquè els de Podemos, sense líders coneguts a Catalunya i només amb el lideratge de Pablo Iglesias, tenen una estimació de vot a les enquestes que de vegades els situen com la tercera força del Parlament. Un fet ben curiós en una Catalunya en què uns quants, amb gran prestigi en molts mitjans, prediquen que la independència és immediata i que només cal una mica de coratge.
ja ençà de la victòria de Felipe González el 1982.
De fet, ni Zapatero el 2010 ni Rajoy el 2012 han explicat a fons les raons de fons (disculpin la redundància) d’una política econòmica que —excepte entrar al territori desconegut de la sortida de l’euro— tenia poques alternatives. Les polítiques keynesianes poden ser adequades, però quan el mercat no vol finançar el teu deute —no et fa préstecs per fer front a tots els finals de mes— i només aconsegueixes sobre- viure per l’ajuda moral i material de les institucions europees (que necessiten la garantia alemanya), el marge que tens és molt reduït.
No és el moment d’aprofundir en aquests aspectes sinó d’explicar per què en un dietari sobre Catalunya hi ha referències a l’evolució política europea —Espanya ja ha cedit a Europa molta sobirania— i a la marxa de l’economia.
Aquest dietari tracta de la crisi en la relació entre Catalunya i Espanya i intento explicar les meves posicions sobre el tema. Ara bé, també és un dietari sobre la lluita per l’hegemonia en el si de l’independentisme entre Artur Mas i Oriol Junqueras que té un punt d’inflexió en la reunió del 7 d’agost en què Junqueras va arribar a la conclusió —si va ser encertada o equivocada ja és una altra història— que Artur Mas volia forçar la llista única amb ERC, temorós que la consulta fos inviable.
També hi ha notes sobre l’intent de Pedro Sánchez, un desconegut acabat d’estrenar-se, i Miquel Iceta, un veterà del PSC, per reconstruir l’espai socialista. No ho tenen fàcil perquè ells tenien el poder —tant quan va fracassar l’Estatut amb la sentència de juliol de 2010 com quan la política espanyola va fer un gir pel maig de 2010— i no van saber ni afrontar la situació ni explicar què passava amb la contundència i la transparència necessàries per tenir credibilitat. I també tracto de les dificultats d’una dreta espanyola que recupera el poder al cap de vuit anys de martiri (ells a l’oposició i Zapatero governant), que ha d’afrontar un panorama molt més dur que el de mitjan noranta i vol fer política com la d’aquell temps. Rajoy té més majoria absoluta que Aznar però els temps han canviat molt.

Al llibre hi ha citacions i comentaris sobre el que crec que pensen alguns polítics catalans i espanyols. Em sentiré satisfet si he encertat en interpretar algunes de les seves actuacions i, si no és així, demano disculpes. La responsabilitat és meva. Espero que aquest dietari serveixi per entendre una mica el difícil moment que vivim ara mateix.

Barcelona, gener del 2015