Davant la nova legislatura europea: l’hora de construir una Europa millor

El projecte d’integració d’Europa ha patit als últims temps la seva pitjor crisi des que es va iniciar fa ara prop de 60 anys. Les causes subjacents han estat molt diverses, sense que se’n pugui destacar una per sobre les demés: des d’un disseny institucional de partida amb greus mancances, sobretot pel que fa a la governança de l’Eurozona, fins a visions de fons divergents per part dels estats membres en relació al grau de sobirania que estan disposats a cedir en benefici del projecte comú, passant per uns lideratges polítics dèbils, tant a nivell nacional com comunitari, que no han sabut fer de contrapès al protagonisme excessiu que Alemanya, l’economia i el creditor més gran de la UE, ha adquirit en la gestió de la crisis. L’euro i segurament amb ell tot el projecte europeu, han estat així en perill de mort, i a això no hi han estat alienes tampoc algunes decisions equivocades, en mig de la pitjor crisis que ha afectat les economies occidentals des dels anys 30’s del segle passat.

Avui la situació està aparentment més calmada, però en el rerefons s’han consolidat elements molt preocupants. El més important, sens dubte, una elevadíssim taxa d’atur, que en països perifèrics com Espanya, Grècia o Portugal ha assolit nivells inacceptables, sense que hi hagi perspectives a curt termini de que es pugui reduir significativament. A aquesta situació objectiva s’hi afegeix un sentiment creixent de desafecció de la ciutadania envers el projecte d’integració europea, que sovint és percebut més com un problema que com una solució. Als països del nord està molt estesa la idea de que cal limitar al màxim els mecanismes de solidaritat entre els estats membres, sobretot tenint en compte que la gestió de la crisis aquests últims anys s’ha endut per davant el principi de “no rescats”, que era la peça central en que es basava la unió monetària. Al sud, en canvi, hi ha un sentiment de greuge, de que els ajustos no han estat simètrics i han recaigut sobre la part més dèbil.

En ambdós casos, aquests sentiments es veuen reforçats per una debilitat evident i cada cop més clamorosa del projecte europeu: les decisions de les institucions comunitàries afecten més i més el dia a dia de les persones, però això no va en paral·lel a un reforçament dels mecanismes de control polític de la ciutadania envers aquestes institucions. Es buida la democràcia nacional, però no s’omple la democràcia europea. És un dèficit molt preocupant.

No tot ha estat negatiu aquests últims anys, però. A nivell institucional hi ha hagut progressos interessants, que poden ajudar molt a consolidar el projecte comú. Per exemple, la Comissió ha vist com es reforçaven les seves competències en matèria de control fiscal i el Parlament Europeu ha anat adquirint un paper creixent com a representant més directe dels interessos de la ciutadania europea. A més, malgrat les limitacions que li imposa el seu mandat fundacional, el Banc Central Europeu ha sabut consolidar-se com un agent econòmic rellevant, amb una capacitat notable per influir sobre els mercats i millorar l’estabilitat de l’Eurozona. No són avenços menors.

Sigui com sigui, el cert és que avui a Europa se li acumulen els reptes a mig termini. Per començar, les previsions disponibles indiquen que el creixement les economies europees serà feble als pròxims anys i que Europa continuarà perdent pes relatiu al món. Uns resultats econòmics poc brillants, units a una percepció creixent de falta d’un projecte col·lectiu clar i engrescador, poden ser el millor caldo de cultiu per als moviments xenòfobs, tal com està succeint ja en alguns estats membres. Finalment, a nivell extern, la UE està demostrant una incapacitat manifesta de donar resposta conflictes i situacions d’inestabilitat que tenen lloc a tocar de les seves fronteres, ja sigui a Ucraïna, o al nord d’Àfrica, arran de la primavera àrab o dels problemes recurrents amb els fluxos massius d’ immigració il·legal.

En la perspectiva de la nova legislatura, que començarà en unes setmanes, és indispensable que es posin en marxa iniciatives que donin resposta a aquests reptes pendents. Davant del risc de caure en un immobilisme complaent, que suposaria que hem après molt poc del què ha passat aquests últims anys, cal, per contra, aprofitar la calma aparent que ens envolta per donar un impuls decidit a aquelles reformes que, des d’una visió de mig termini, serveixin per consolidar el projecte europeu. Més Europa, sí, però sobretot una Europa millor, que doni resposta a les necessitats i aspiracions de la ciutadania i la posi al centre del seu desenvolupament polític, econòmic i social.

Què és doncs el que cal fer?

1. Recuperar la confiança, reforçar els lideratges i acostar el procés de construcció europea al ciutadà

El primer que necessita el projecte europeu és recuperar la confiança i la complicitat de la ciutadania. La gran incertesa que ha envoltat l’evolució de l’economia als últims anys ha fet aflorar tota mena de pors i ha primat els comportaments més tàctics i a curt termini per part de tothom. Cal, doncs, recuperar la sensació de projecte col·lectiu, de que el vaixell europeu té un rumb clar i segur i de que el ciutadà participa efectivament en tot aquest procés.

Això exigeix, segurament, una combinació sabia d’avenços tangibles en la solució dels problemes que encara s’arrosseguen i d’una visió prou clara de l’horitzó cap a on es vol anar.  Des de la perspectiva més immediata, la credibilitat del projecte europeu cal recuperar-la pas a pas, demostrant que és útil al conjunt de la ciutadania, que aporta solucions i que els costos que es deriven de les decisions col·lectives es reparteixen de forma equitativa. D’això en parlarem més endavant.

Des de una perspectiva de mig termini, l’impuls polític del projecte passa, a ben segur, per un reforçament de les institucions comunitàries i també per una delimitació més clara dels seus poders (principi de subsidiarietat). Menys intergovernabilitat, sense que això sigui en cap cas un xec en blanc per a les institucions europees. La Comissió hauria de convertir-se en l’executor del que aprovi el Parlament Europeu i els estats membres (tant els governs com els parlaments nacionals) haurien tenir un paper clau de filtratge, per tal d’assegurar que el projecte europeu respon també als interessos del conjunt dels estats membres. Aquest seria un esquema possible d’unió política, tot i que a ben segur n’hi ha d’altres.

Però és probable que Europa no estigui encara madura per un encaix institucional d’aquesta mena, entre altres raons perquè això requeriria una modificació dels Tractats, un escenari poc plausible a dia d’avui. En tot cas, sembla indubtable que les institucions europees aniran guanyant rellevància, en la mateixa mesura en que les institucions nacionals veuran com es limita la seva capacitat d’acció i hauran d’adaptar-se a la nova realitat.

En la mesura en que l’entramat institucional europeu està en construcció i per tant té mancances notables en el seu funcionament, és important que al capdavant d’aquestes institucions hi hagi uns lideratges políticament forts i tècnicament solvents, que tinguin la credibilitat suficient, dins i fora de la Unió, per tirar el procés de construcció europea endavant. La pròxima renovació dels càrrecs de president de la Comissió, del Parlament i del Consell, del responsable de la política exterior, així com la creació de la presidència de l’Eurogrup és una oportunitat magnífica per reforçar aquests lideratges, que haurien de ser entesos per tothom com a complement, no pas com a substitut, de les seves contraparts a nivell nacional.

La cessió de sobirania cap a les institucions comunitàries planteja automàticament la qüestió de la legitimitat democràtica i del empoderement ciutadà. Com assegurar que les institucions europees, que cada cop tenen més capacitat de decisió sobre més i més aspectes de la vida dels ciutadans, acaben rendint comptes a aquests o a institucions que els representen directament? És a dir, com construir una democràcia europea que complementi les democràcies nacionals?

No resulta obvi trobar resposta a aquestes preguntes, entre altres raons perquè el projecte de construcció europea és un fenomen únic, que no té, per tant, d’on copiar. Però està clar, per exemple, que el Parlament Europeu comença a tenir un grau de visibilitat i de legitimitat important, que convé reforçar. En aquest sentit, seria molt interessant que els caps de govern dels estats membres es comprometessin a anomenar com a nou president de la Comissió al candidat del partit que obtingui un major suport en la pròxima configuració del Parlament Europeu. Seria en aparença un petit pas, però que faria molt visible a ulls dels ciutadans que hi ha una correlació directa entre el seu vot i les persones que finalment acaben dirigint les institucions de la UE.

La implicació per part de la ciutadania en el que passa a Europa ha de venir, també, a través de les institucions estatals. Per exemple, hi ha marge per a que els parlaments nacionals siguin més actius en el control del posicionament dels executius respectius en tot allò que té a veure amb polítiques comunitàries; i el mateix passa en relació als bancs centrals nacionals i el Banc Central Europeu. La cessió de sobirania a institucions comunitàries no vol dir que es deixi de rendir comptes a la ciutadania.

Però, potser, la forma més senzilla de recuperar la complicitat de la ciutadania és fer que el nostre país recuperi un cert protagonisme en el procés de discussió europea. Segurament perquè la crisi demanava dedicar totes les energies a apagar els focs interns, als últims anys ni els nostres polítics, ni els nostres empresaris han tingut gaire visibilitat a l’hora de fer noves propostes, ni de defensar els posicionaments que es poguessin fer des del nostre país. Europa es una conjugació imperfecte dels interessos públics i privats i es per això que es vital que des d’Espanya i des de Catalunya siguem capaços d’identificar què és el que volem i de buscar els canals adients per a aconseguir-ho.

Passat el pitjor de la crisi, és molt important així que el nostre govern tingui un discurs propi a Brussel·les, que respongui a les preocupacions de llarg termini de la societat espanyola. Es evident que aquest discurs ha de tenir com a nucli central la preocupació per recuperar el creixement econòmic com a base per reduir els nivells insuportables d’atur que pateix Espanya en l’actualitat. Cal doncs articular propostes concretes al voltant d’aquest objectiu i cal desplegar una política activa d’aliances amb aquells països que tinguin un objectiu semblant. Veient la situació de molts dels nostres socis comunitaris, no sembla que hagi de ser molt difícil trobar companys de viatge.

A nivell empresarial, també hi ha marge per augmentar el nostre activisme davant de les institucions comunitàries. N’hi ha prou amb fer un volt per Brussel·les per adonar-se que els nostres competidors hi són molt més presents i són molt més efectius a l’hora de procurar que les iniciatives que sorgeixen de la Comissió o del Parlament Europeu tinguin en compte el seus interessos. És un dèficit que cal corregir.

2. Més creixement i més equitat social, també

Per a ser un projecte atractiu, és condició necessària –no suficient- que Europa sigui forta econòmicament, i això, en un mon global com el que vivim, significa ser competitiva front a la resta del món.  Aquests anys de crisis hi ha hagut països, com Espanya, que han avançat molt en la introducció de reformes per millorar el funcionament de les seves economies, però queda molt per fer, tant a nivell dels estat membres, com a nivell comunitari.

De forma immediata, cal que des de la UE es faci front als riscos evidents de deflació que rodegen les economies europees. L’experiència del Japó ens ha d’alliçonar dels perills de caure en un període llarg de caiguda de preus i baix creixement econòmic. Aquest és un escenari que la UE no és pot permetre, sobretot perquè –al contrari del que ha passat al Japó als últims 15 anys- les taxes d’atur són insuportablement elevades. Cal doncs assegurar un activisme radical de les polítiques macroeconòmiques, particularment de la monetària, tal com acaba d’advertir l’FMI, encara que això suposi endinsar-se en territoris fins ara inexplorats a la UE.

També és urgent completar els mecanismes de governança de l’euro. La consecució de la unió bancaria és un pas endavant, encara que hagi trigat en arribar i en alguns aspectes pugui resultar encara insuficient. D’altra banda, cal que la Unió segueixi avançant en l’àmbit fiscal, al voltant de l’eix responsabilitat-solidaritat: cal que els estat membres controlin les seves finances públiques, però cal també articular mecanismes de transferència comunitaris que permetin fer front a situacions excepcionals que puguin afectar a alguns estats membres. I si fins ara l’èmfasi s’ha posat en els aspectes de responsabilitat, imposant duríssimes polítiques d’austeritat en alguns casos, com ara a Espanya, cal que en la nova legislatura es doni un impuls a la posada en marxa dels mecanismes de solidaritat.

Un obstacle que caldrà superar si volem rellançar les economies europees és l’elevat nivell d’endeutament, públic i privat, que hi ha a molts estats membres. Si fins fa poc el discurs dominant era que el creixement econòmic acabaria per absorbir aquests deutes, cada cop és més evident, que això difícilment serà possible -i menys e un escenari de baixíssimes taxes d’inflació com el que tenim- i que, de fet, la reducció del deute es condició necessària per al rellançament econòmic. Per això, quant abans es busquin fórmules per alleugerir els alts nivell de deute millor. I convé que aquest exercici és faci a nivell comunitari, doncs així els costos reputacionals seran menors per a tothom.

Des de una perspectiva més de mig termini, el rellançament del creixement econòmic passa també per avançar, encara més, en la construcció del mercat únic. Un informe recent del Parlament Europeu xifrava en 850 mil milions d’euros el cost de la “No Europa”. Hi ha doncs un gran marge de millora per explotar els guanys d’eficiència que pot suposar la plena integració dels mercats financers, energètics o de les industries digitals per mencionar només els més importants. Si als últims anys, potser de forma inevitable, la agenda econòmica ha estat dominada pel procés de construcció –encara incomplert- de la Unió Bancaria, convé que de cara a la pròxima legislatura l’agenda s’ampliï substancialment i abasti totes aquestes qüestions que poden tenir una incidència important pel que fa a la dinamització de l’activitat econòmica. Integració financera i monetària, sí, per suposat; però també cal que la UE presti molta més atenció als sectors industrials i a l’economia productiva.

Però aconseguir que les economies tornin a créixer no és suficient. Als últims temps, com a resultat de la crisi, però també del canvi tecnològic accelerat que converteix en obsolets els coneixements de molt treballadors, condemnant-los a l’atur o a sous molt baixos, estem observant com a molts països desenvolupats i també a Europa s’està produint una erosió alarmant de la equitat social.  Això és preocupant en si mateix, i ho és també perquè a mig termini la falta d’equitat s’acaba tenint costos en termes d’eficiència i de creixement.

Cal doncs corregir aquesta tendència cap a una desigualtat creixent i cal fer-ho a nivell europeu. Val a dir que Europa està particularment ben dotada per aconseguir aquest objectiu, doncs com s’ha repetit últimament, amb només el 7% de la població i el 25% del PIB, Europa representa a dia d’avui el 50% de la despesa social a nivell mundial. Es probable, com també s’ha dit, que aquestes xifres siguin insostenibles a mig termini i que per tant calgui introduir reformes, com de fet ja ho estan fent molts països europeus, entre ells Espanya. Però es tracta, en tot cas, de reformar el sistema per garantir-ne la viabilitat futura, des del convenciment que mantenir esquemes de protecció social ben armats, en la mesura en que són útils per al bon funcionament de l’economia i la societat, forma part dels valors centrals del procés de construcció europea.

És cert, però, que fins ara les polítiques socials han format part de l’àmbit exclusiu de les polítiques nacionals i segurament és bo que, mirant al futur, el pes principal en matèria social estigui en mans dels estat membres. Però això no hauria de ser incompatible amb que l’agenda comunitària inclogui, cada cop més, aquest tipus de qüestions, que la Comissió exerceixi un cert paper de seguiment i que, en definitiva, es vagi construint un cert consens comunitari en matèria de polítiques socials.

De fet, l’anomenada Agenda 2020 de la UE ja fixa als estat membres objectius socials molt importants, com ara la reducció dels nivells de pobresa, la millora de les taxes d’abandonament escolar o, per suposat, la reducció de la taxa d’atur. En la perspectiva de la nova legislatura i de les següents sembla inevitable i del tot convenient que la UE esdevingui cada cop més activa en l’àmbit de les polítiques socials i en assegurar que la preservació d’uns nivells mínims d’equitat es perfila encara més com un dels elements distintius de la UE.

3. Projecció exterior: l’hora d’assumir responsabilitats i de ser coherents

Després de 60 anys amb un perfil exterior molt baix, és hora de que la UE assumeixi més responsabilitats i tingui un paper molt més actiu en la defensa dels seus interessos i la promoció dels seus valors a nivell internacional. Els gravíssims esdeveniments a Ucraïna, que de moment s’han saldat amb l’annexió de Crimea per part de Rússia, i la inestabilitat creixent que hi ha als països del sud del Mediterrani, fan inajornable que Europa articuli d’una vegada per totes una política exterior i de defensa pròpia, que li permeti donar resposta a uns conflictes que truquen directament a la seva porta.

Europa no pot aspirar només a tenir una certa potencia econòmica al món, sinó que, a més, ineludiblement, i encara que sovint li resulti incòmode, ha de ser un actor polític de primer ordre. En un context on només queda ja una gran potència amb capacitats –per bé que cada cop més limitades- d’influir i d’actuar a nivell mundial, Europa es veu cada cop més en la necessitat d’assumir responsabilitats creixents. I, sobretot, en les zones més properes geogràficament –ja sigui a la frontera est, al nord d’Àfrica i fins i tot en certs llocs de l’Africa subsahariana- on els seus interessos sobretot polítics i de seguretat són evidents, és probable que hagi d’agafar un paper de lideratge dins de la comunitat internacional.

Lògicament, aquest paper creixent de portes enfora només serà possible des de la unitat de decisió i d’acció. Unida, Europa pot aspirar a ser escoltada i respectada; si cada país opta per anar pel seu compte, estem condemnats a la irrellevància i fins i tot a la frustració, doncs no es pot descartar que es puguin repetir episodis vergonyosos com els dels Balcans als anys 90, quan Europa va assistir impotent a violacions flagrants de l’ordre polític internacional i dels drets humans; amb l’agreujant, aquesta vegada, de que els EEUU són cada cop més renuents a intervencions militars d’ampli espectre i per tant cada cop serà més difícil comptar amb la cobertura americana.

L’articulació d’una política exterior i de seguretat digna de tal nom a la UE passa, en la pràctica per un triple eix:

  • En primer lloc, és imprescindible introduir canvis profunds en els seus processos de presa de decisions. La política exterior comú no pot seguir sent una política intergovernamental en la que cada estat membre reté el seu poder de veto, doncs això, com es fàcil d’entendre i ho podem veure tot sovint, resulta totalment inoperatiu i impedeix que la Unió pugui fer plantejaments ambiciosos de política exterior; al final, tot es redueix al mínim comú denominador, o, el que és el mateix, a que, en absència de posicionaments comuns, siguin els grans estat membres, cadascun per la seva banda , en funció dels seus interessos, els que prenguin la iniciativa.
  • En segon lloc, cal un reforçament de les capacitats militars europees. El conflicte de Ucraïna ens ha de fer veure que -ens agradi o no- les relacions de força encara poden ser importants. I encara que està clar que Europa no vol ni pot ser una potència militar com els Estat Units, això no és contradictori amb que hi hagi un marge important per tal que la Unió Europea tingui unes capacitats de defensa molt més sòlides que les que té en l’actualitat. I això passa no tant per augmentar la despesa militar, com, sobretot, per millorar la coordinació de les polítiques d’aprovisionament de les forces armades dels estat membres i per fixar objectius comuns.
  • Finalment, en coherència amb el que està sent els seu propi model de construcció intern, de portes enfora cal que la UE faci una aposta per les institucions multilaterals. I això, encara que, a mig termini, el pes formal dels països europeus en institucions com ara el Consell de Seguretat de Nacions Unides o el Fons Monetari Internacional estigui condemnat a disminuir. Europa no pot aferrar-se a defensar una representació als organismes internacionals que és encara el reflex de la relació de poders de fa 70 anys. És una estratègia perdedora. Si volem ser coherents i guanyar credibilitat i influència a mig termini, hem de cedir quotes de representativitat a països que ara no la tenen i a canvi fer que la veu d’Europa guanyi força en vehicular-se de forma unida a través de la UE.

Potser pugui semblar que un plantejament d’aquest estil, que obliga formalment a una cessió important de sobirania per part dels estats membres, especialment dels més grans, sigui una utopia. Però això no té perquè ser així. Al seu moment també va poder semblar que els estat membres mai renunciarien a la seva moneda (un element clàssic i més tangible de sobirania) i, en canvi, al final es va aconseguir la creació de l’euro. La creació d’una verdadera política exterior europea requerirà amplitud de mires, generositat, coratge polític i, en definitiva, de nou, un gran lideratge.

El pròxim 25 de maig els ciutadans europeus estem convocats a les urnes. Com s’ha demostrat aquest últims anys, són molts els interessos que hi tenim en joc, doncs les institucions europees i les polítiques comunitàries tenen cada cop major influència sobre el nostre dia a dia. Des de el Cercle d’Economia volem fer als nostres conciutadans una crida a la participació, perquè només si votem estarem legitimats per exigir als nostres polítics tots els canvis i iniciatives que hem apuntat en aquesta nota i que ens han de dur a una Europa millor.