El benestar desigual, per Antón Costas

Quin tipus de desigualtat és més important per al manteniment d’una societat decent, d’una economia innovadora i d’una democràcia saludable? La desigualtat d’ingressos i riquesa o la desigualtat d’oportunitats? Sens dubte, els dos tipus de desigualtat són importants per aconseguir aquests tres objectius. Però crec que en aquests moments la més important i nociva al nostre país és la creixent desigualtat d’oportunitats.

Com és sabut, Espanya és el país de la Unió Europea en què des de l’inici de la crisi ha crescut més la desigualtat de renda. Bona part d’aquesta desigualtat s’ha produït per l’efecte de l’atur i la devaluació de salaris. No hauria d’haver estat tan intensa, però, almenys en part, aquest augment de la desigualtat era inevitable.

Es coneix menys que Espanya és a més el país europeu on més s’ha deteriorat la igualtat d’oportunitats. Parlo de les oportunitats per a una bona educació infantil, secundària i universitària; de l’oportunitat de trobar una feina digna, amb un salari que permeti arribar a fi de mes i estalviar alguna cosa per al futur; de l’oportunitat d’emancipar-se als 19 anys i no el que passa ara, que més de dos terços dels joves continuen vivint a casa dels seus pares fins als 33 anys; o, l’oportunitat de tenir expectatives que si t’esforces podràs aconseguir allò que honestament tens dret a desitjar ser. A diferència del que ha passat amb la desigualtat d’ingressos, aquest deteriorament de les oportunitats és menys explicable. Per què s’ha produït aquest

deteriorament de la igualtat d’oportunitats? Fixeu-vos en un detall. Les retallades de despesa social han recaigut gairebé totalment en les partides de despesa pública que tenen a veure amb la igualtat d’oportunitats: educació, salut i atur. Per contra, els programes que es relacionen més directament amb la idea de benestar ­les pensions­

s’han mantingut relativament estables. Vist des d’un altre angle, aquesta dada ens diu que el nostre sistema de prestacions socials ha protegit relativament bé la gent gran i els pensionistes, però ha deixat desprotegits els més joves. És a dir, estem davant d’un conflicte intergeneracional en el repartiment del benestar. Ara que la crisi econòmica va remetent

és el moment de repensar el funcionament de l’Estat de benestar. Aquesta era una qüestió que ja estava en l’ambient

abans de la crisi. Venia provocada per la demografia, la innovació de les tecnologies sanitàries i els canvis econòmics i laborals. A aquests factors s’afegeixen ara els efectes de la crisi i les polítiques d’austeritat. És per tant, el moment de repensar el funcionament de l’Estat de benestar per aconseguir un repartiment d’oportunitats millor. Una aportació singular a aquest debat és l’assaig que ha aparegut aquests dies a

les llibreries obra del professor Guillem López Casasnovas. El títol és suggeridor: El bienestar desigual. Qué queda de los derechos y beneficios sociales tras la crisis (editorial Península, 2015). És un esforç rigorós i honest d’acostar-se al problema de repensar l’Estat de benestar i el sistema sanitari a Espanya, sense defugir donar la seva opinió sobre les qüestions més candents. Aquestes qüestions giren en gran manera al voltant de les tres dimensions que defineixen un sistema sanitari (la “caixa sanitària” de Buse): la població atesa, les prestacions reconegudes i el grau de participació en el pagament directe de les prestacions cobertes. Per l’autor els canvis introduïts en aquestes tres variables des del 2008 fan que el sistema sanitari espanyol navegui avui entre dues aigües, sense saber ben bé quin és el rumb.

Alhora que constata l’èxit del sistema nacional de salut espanyol, el professor López Casasnovas crida l’atenció sobre els reptes pendents. El seu temor és que les “marees actuals i les que s’acosten” empitjorin encara més la posada en relleu del sistema i dels seus assoliments”, en la mesura que poden “inflar irresponsablement” les expectatives socials sobre l’Estat de benestar. D’aquí la urgència d’abordar aquest debat amb una perspectiva racional.

Un debat d’aquest tipus no és només una qüestió tècnica. Implica judicis de valor a nivell social i fixació de prioritats polítiques. L’autor ho sap i crida a aquest debat de valors i prioritats. Es decanta per un sistema nacional de salut, però amb un repartiment més clar

de responsabilitats entre tots els actors. Seria ideal que en els debats electorals que tenim davant s’abordessin aquestes qüestions. Però probablement no serà així. La batalla gira al voltant del repartiment del poder polític. Però, en qualsevol cas, hem de ser conscients que, si no s’afronten aquestes qüestions, el benestar desigual anirà en augment. Amb el consegüent risc per a la pau social, el dinamisme econòmic i la democràcia.