El camí d’un ensenyament millor, per Antón Costas

El bon funcionament del sistema educatiu – sobretot el públic – és fonamental per al progrés social, moral i material d’una comunitat, especialment per a les persones amb progenitors que no tenen recursos per fer-se càrrec del cost de l’educació dels fills. L’educació, com ha assenyalat el filòsof i premi Nobel d’Economia Amartya Sen, capacita les persones per ser realment lliures. És a dir, per ser capaces d’aconseguir el que tenen dret a desitjar.
Però també és bàsic per al bon funcionament de la democràcia i de l’economia de mercat. La mobilitat social que promou l’educació és un pilar fonamental tant per a una societat basada en el mèrit i l’esforç com per a la innovació que necessita l’economia de mercat.
Tot i això, la gestió politicoeconòmica de la crisi ha provocat que molts àmbits del sistema educatiu hagin experimentat un deteriorament considerable, més accentuat en centres que estan en zones castigades per l’atur, la pobresa i la marginació.
El resultat, en alguns casos, ha estat el deteriorament de la qualitat, l’abandonament escolar, l’absentisme i la indisciplina. A tot plegat s’hi ha sumat l’abandonament d’ensenyants, que busquen centres sense aquests problemes.
Per empitjorar les coses, aquest deteriorament també ha provocat la fugida de les classes mitjanes de l’ensenyament públic. Això també ha passat en altres serveis públics, com ara la sanitat.
Aquesta fugida és molt important, perquè la veu de la classe mitjana és essencial per denunciar el deteriorament i pressionar per a la seva recuperació.
És possible escapar-se d’aquesta situació ? Una escola o un institut que ha experimentat aquest deteriorament pot tornar al camí de l’èxit escolar i a l’autoestima dels ensenyants ? Sí, es pot escapar del fatalisme del deteriorament.
Permetin-me que utilitzi una experiència que m’és propera. Des de fa set anys la Fundació Cercle d’Economia convoca el premi Ensenyament amb l’objectiu de premiar iniciatives innovadores en escoles i instituts de Catalunya. Cada any es presenten més de 50 projectes amb resultats mesurables. Avui, en un acte al CaixaForum de Barcelona, es donaran a conèixer els premiats d’aquest any.
Sortiran de cinc finalistes: l’escola Sadako i l’escola Voramar, totes dues de Barcelona; l’institut Baix Camp, de Reus; l’institut El Castell, d’Esparreguera, i l’institut Els Quatre Cantons, del Poblenou.
El coneixement d’aquestes experiències reconcilia amb l’ensenyament i els ensenyants. És especialment esperançador veure com molts dels premiats en anys anteriors i dels finalistes d’aquest any són escoles i instituts que prèviament havien viscut un fort deteriorament. I també ho és veure com dins d’un sistema educatiu que moltes vegades se suposa anquilosat es donen experiències d’innovació pedagògica extraordinàries.
Què tenen en comú els centres que han aconseguit sortir del deteriorament i els que es mostren més dinàmics en l’experimentació pedagògica ? Si poguéssim donar una resposta a aquesta qüestió, estaríem en condicions de promoure la millora educativa generalitzada.
Sense ser un expert, crec que apareixen aquests quatre elements comuns: Primer, l’existència d’un equip docent, amb un director líder al capdavant, compromès, il · lusionat i responsable del projecte de millora. Segon, la implicació no només de la comunitat educativa en conjunt, sinó de l’entorn social, polític i empresarial. Una implicació especialment necessària en el cas d’instituts d’FP dual. Tercer, la disposició a avaluar els resultats. Diu un refrany que el que no es mesura empitjora i el que es mesura pot millorar. I, quart, reconèixer i donar a conèixer aquest esforç de millora, tant per part de l’administració educativa com per part de la societat. Aquest reconeixement i l’autoestima que genera és un incentiu més potent que la mateixa retribució monetària.
Promoure l’experimentació és essencial en moments en què les coses canvien ràpidament, com passa avui. Fa uns dies Paul Krugman, premi Nobel d’Economia, esmentava una frase del president Franklin D. Roosevelt que encoratjava a l’experimentació enmig de la gran crisi econòmica, social i política dels anys trenta del segle passat, una etapa molt similar a la que estem vivint: “ El país exigeix una experimentació audaç i insistent. És de sentit comú adoptar un mètode i posar-lo a prova; si fracassa, reconèixer-ho amb sinceritat i provar-ne un altre. Però, per damunt de tot, provar alguna cosa”.
Aquesta actitud oberta a l’experimentació és el camí per millorar l’ensenyament. No és qüestió de grans reformes del sistema educatiu. De fet, des de l’arribada de la democràcia hi ha hagut més reformes que governs. El que necessitem és llibertat per experimentar des dels mateixos centres, sense que, com passa fins ara, per innovar calgui volar per sota dels radars de l’Administració per no ser identificats, com vaig sentir dir a un director de centre.
Aquesta restricció no és un tret exclusiu del sistema educatiu. Afecta el conjunt dels programes públics i de l’ordenació econòmica en general. Un nou progressisme ha de reivindicar aquesta llibertat més gran d’experimentar i emprendre.