El Cercle Opina: Crisi econòmica i conflicte polític. Reflexions després del 25-N

A Espanya, la profundíssima crisi econòmica transcorre en paral·lel a una creixent crisi política i institucional. Les tensions territorials i el degoteig incessant de notícies sobre la corrupció en l’àmbit públic, afecten molt directament a la credibilitat i confiança en el nostre sistema polític. L’existència simultània d’aquests conflictes agreuja, encara més, les conseqüències del daltabaix econòmic, deteriorant de manera ja molt seriosa les condicions de vida de milions de persones, situant sota mínims la confiança en partits i institucions, i amenaçant la, encara considerable, convivència ciutadana.

En aquestes circumstàncies tan excepcionals, des del Cercle d’Economia desitgem aportar les nostres idees sobre com abordar el moment actual. En aquesta Opinió d’Actualitat volem centrar-nos en les conseqüències de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de Novembre, que obren un escenari sobre el qual canalitzar el diàleg polític entre Catalunya i el conjunt d’Espanya, reformular, si s’escau, el marc institucional, i afavorir la imprescindible sortida de la crisi econòmica. En el decurs de les pròximes setmanes, donarem a conèixer la nostra opinió sobre altres qüestions d’interès prioritari i, en particular, sobre les conseqüències de la percepció de corrupció generalitzada, que amenaça greument el prestigi de les nostres institucions i la pròpia estabilitat d’un sistema de partits que, amb diverses vicissituds, duu ja vigent gairebé quatre dècades.

El Cercle d’Economia va néixer en les complexes circumstàncies dels anys 50, amb la vocació d’avançar cap a la democràcia i afavorir la participació d’Espanya en la construcció europea. Per arribar a aquest ambiciós objectiu, aleshores molt llunyà, es creia que a Catalunya li corresponia el lideratge en la modernització social i econòmica del conjunt d’Espanya i que, un cop plenament integrats a Europa, s’arribaria a un encaix sòlid i estable de Catalunya a Espanya. Al seu torn, el projecte europeu havia d’aprofundir en les seves institucions i ampliar-se a un nombre creixent de països.

Després de veure, durant dècades, com anaven assolint-se tots aquests anhels, en els últims anys va creixent la sensació de retrocés generalitzat i, avui, ens trobem davant una veritable cruïlla històrica. Del nostre saber fer depèn avançar cap a un major benestar i progrés o, per contra, anar deteriorant els extraordinaris avenços de les últimes dècades. I això és especialment vàlid, vist des de Catalunya.

I. Les eleccions del 25-n. Un nou parlament per a una realitat complexa

Les eleccions del passat 25-N assoliren la major participació en uns comicis autonòmics a Catalunya, i van consolidar una majoria sobiranista en el Parlament, com es va reflectir en la votació del passat dia 23 de gener. La seva nova composició és, per tant, el reflex indiscutible d’una realitat plural i complexa que es manifesta, també, en les tensions internes de les forces polítiques que, fins a ara, han estat sempre majoritàries a Catalunya.

A més d’aquesta elevada participació cal, així mateix, destacar la major dispersió del vot. Aquesta dada pot respondre a les múltiples sensibilitats pròpies d’una societat oberta on, més que mai, el debat s’ha centrat en dos eixos: el socioeconòmic i el territorial, la qual cosa ha afavorit la pluralitat d’opcions. Però, també, reflecteix el desgast dels partits tradicionalment majoritaris, doncs la suma de CIU i PSC ha passat de 90 a 70 escons. Les estimacions de vot a nivell espanyol reflecteixen una dinàmica similar. Malgrat no ser l’objecte d’aquesta Opinió, no volem deixar d’esmentar aquesta tendència doncs, de persistir, ens condueix a fórmules de governabilitat fins ara desconegudes.

Així mateix cal d’assenyalar que els ciutadans han situat també les seves prioritats en l’àmbit de l’economia i la gestió de la crisi, encara que el debat i la tensió durant la campanya electoral s’havien centrat de manera molt destacada en el conflicte territorial. El mandat ciutadà és clar: la intensitat del debat territorial no pot, en cap cas, deixar en un segon terme la sortida de la crisi econòmica.

Per tot això, la nova realitat parlamentària no permet les desqualificacions prèvies del pacte subscrit entre CIU i ERC, doncs són les dues forces polítiques amb major representativitat en nombre d’escons. No obstant això, la fórmula adoptada per ambdues formacions, on ERC dóna el seu suport parlamentari alhora que exerceix de primer partit de l’oposició, pot desorientar i no aportar l’estabilitat i previsibilitat que exigeixen les actuals circumstàncies. Es pot transmetre la percepció que el compromís és ferm per a la denominada transició nacional, però s’afebleix per a la manera de gestionar la crisi, donada la disparitat en els posicionaments socioeconòmics de cada formació.

II. El conflicte polític continua. Diàleg i revisió del model autonòmic

Els esdeveniments evidencien l’error dels qui consideraven que el resultat electoral diluïa el conflicte polític entre Catalunya i el conjunt d’Espanya, que es planteja, amb diversos matisos, a través de la reivindicació de l’anomenat dret a decidir. El malestar, en aquest sentit, d’una part significativa de la ciutadania catalana persisteix com, de fet, ja va quedar clarament palès en la nova composició parlamentària, que va bascular cap als extrems.

Aquesta nova etapa política obliga, més que mai, a iniciar una fase de diàleg i gestió del problema. Un diàleg que esperen els ciutadans, i que correspon liderar a ambdós Governs i als principals partits de l’oposició. Un debat que hem d’impulsar, també, des de diversos àmbits de la societat civil.

Des de Catalunya s’ha d’entendre que només amb una gran majoria de la societat catalana, representada pels seus partits, es pot arribar a un nou marc estable de relació política entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Determinades transformacions polítiques o socials requereixen d’unes majories que van molt més allà de les estrictament legals.

Des d’Espanya, s’ha de dialogar sense cap apriorisme sobre un renovat Pacte que no exclogui, per principis, una reforma de la Constitució. L’actual model autonòmic, en el seu disseny i dinàmica, ha d’adequar-se a les noves circumstàncies, com ja vam analitzar detalladament en la nostra última Opinió La reivindicació d’un nou pacte fiscal i la imprescindible reforma de l’Estat de les Autonomies. I no podem assignar la responsabilitat d’aquesta reforma exclusivament a la reclamació catalana doncs, fins i tot en el supòsit de no donar-se, Espanya hauria d’abordar igualment un procés de redisseny i ajustament d’un model que, amb tots els seus mèrits i mancances, ara ha de revisar-se.

És precisament per respecte a l’esperit de consens i concòrdia civil que va animar la Constitució que, des d’aquest mateix esperit, ha d’abordar-se la reformulació del model.

En aquest context, una consulta ciutadana, dintre del marc legal, adquireix el seu sentit integrada en un procés lleial, rigorós i profund de debat, i no ha de plantejar-se com un punt de partida ni com un punt d’arribada, sinó com un punt de trobada entre els principis de legitimitat democràtica i legalitat. Hem d’evitar els atzucacs que condueixen a una indesitjable confrontació.

III. La prioritària sortida de la crisi econòmica

Després de més de cinc anys de profunda crisi econòmica, a la qual encara no es veu una sortida clara a curt termini, la ciutadania comença a manifestar un esgotament davant el que es percep com una inacabable espiral de retallades i ajustaments, sense la contrapartida del creixement econòmic. En aquest sentit, l’estabilització dels mercats hauria de permetre un alleujament del procés de consolidació fiscal d’economies com l’espanyola que, al seu torn, hauria de traslladar-se a les seves CC.AA i CC.LL. Per això, la reivindicació d’un repartiment equilibrat dels esforços entre les diferents Administracions mereix comprensió i resposta.

Tot i sent indiscutible que en una Unió Monetària, de les característiques de la zona euro, la capacitat de decisió econòmica supera l’àmbit estatal, sí que existeix espai en l’àmbit espanyol, i de les CC.AA, per afavorir la sortida de la crisi. Per això ens correspon dur a terme aquelles reformes, més enllà dels ajustaments pressupostaris, que condueixin a una economia millor preparada per aprofitar la desitjada recuperació.

I les reformes econòmiques han d’orientar-se necessàriament a la millora de la nostra competitivitat. En aquest sentit, es tracta d’aprofundir en aquelles polítiques que han permès el gran progrés empresarial de les últimes dècades. Mostres d’aquest progrés són l’excel·lent evolució de les exportacions, o un informe de l’OCDE on s’assenyalava com, comparant companyies amb més de 250 treballadors, les espanyoles assoleixen una productivitat superior a les alemanyes. Ara, hem de traslladar aquesta capacitat competitiva de les nostres grans empreses a les pimes. És l’única manera de solucionar, a mitjà termini, el gran drama de la nostra economia: l’elevadíssim atur, fins i tot en èpoques de bonança. I amb especial èmfasi en l’insuportable atur juvenil.

Acostumats a tants anys que tota política productiva semblava reduir-se a la inversió en infraestructures físiques, pot semblar que sense recursos econòmics resulta impossible millorar la nostra competitivitat. No és així. Una vegada hem avançat molt en la dotació d’infraestructures, la gran majoria de les actuacions pendents no requereixen tant de recursos econòmics com de voluntat política per a la seva execució.

En aquest sentit, el nou Govern de la Generalitat disposa de marges d’actuació. Les primeres mesures anunciades han estat un augment de determinats impostos o la creació d’altres de nous. Unes propostes que han generat un rebuig generalitzat entre el món econòmic pel que representen de major pressió fiscal i de repercussió negativa sobre la nostra competitivitat relativa. El Cercle d’Economia no rebutja, per principis, qualsevol augment impositiu. En general, pot entendre i donar suport a una major pressió fiscal si amb aquesta s’aconsegueix una major equitat i una millora de la nostra capacitat competitiva.

Però entenem que a l’espera del desenvolupament concret de les propostes del Govern, les mesures, si bé d’abast impositiu limitat, no responen a aquests principis i suposen una major pressió sobre les classes mitjanes, sense que contribueixin a millorar el nostre marc productiu, ja que incideixen sobre sectors d’activitat imprescindibles per a la recuperació econòmica. En els moments actuals resulta indispensable atreure inversió productiva. Per això, a Catalunya li urgeix consolidar una imatge d’espai privilegiat per a l’activitat empresarial, i en això ha de comprometre’s els pròxims anys. En aquest sentit, les mesures anunciades pel Govern poden anar en sentit contrari, en generar desorientació i sorpresa entre el món econòmic.

Ens enfrontem a qüestions tan velles com la relació entre Catalunya i el conjunt d’Espanya, la competitivitat empresarial, la creació d’ocupació, o la confiança en les nostres Institucions. Però que, avui, adquireixen una intensitat i rellevància desconegudes. I hem de recórrer a les solucions de sempre: el diàleg polític i social.

Els Governs espanyol i català han de liderar aquest diàleg, entenent des d’Espanya que es pot avançar en la sortida de la crisi i, al mateix temps, abordar la reforma del model autonòmic. Un procés que ha de facilitar-se des de Catalunya amb majories parlamentàries que aportin estabilitat i que, sense minimitzar la importància del debat territorial, prioritzin la sortida de la crisi econòmica.

No podem contemplar passivament com avancem en un procés on es van desfent, cada vegada més, els extraordinaris avenços que tant va costar assolir. Per això, és inacceptable la manca de diàleg polític, precisament quan la sortida a la gravíssima crisi econòmica passa per més i millor política. I la política sense diàleg, senzillament no existeix. De la mateixa manera, el diàleg requereix voluntat d’enteniment i no coneix d’apriorismes innegociables. I, també, ha arribat el moment que la societat civil exerceixi el seu rol des de la independència i la recerca del bé comú, sense la menor influència dels interessos polítics d’uns o altres. Volem diàleg i enteniment i no confrontació. Encara estem a temps d’evitar un gravíssim deteriorament polític, social i econòmic cap al qual, de moment, seguim avançant.

Febrer 2013