José Manuel Lara i el lideratge econòmic, per Jordi Alberich

Com era d’esperar, la mort de José Manuel Lara ha anat succeïda d’un torrent d’elogis. I és que tal com, fa un temps, va ironitzar amb especial encert Alfredo Pérez Rubalcaba «a Espanya s’enterra molt bé els morts». He recordat aquesta frase aquests dies, ja que tots aquests elogis no sempre el van acompanyar en vida. Per contra, van ser molts els seus detractors, encara que no el preocupava, era massa intel·ligent per pretendre agradar a tothom.

I és que una de les seves virtuts, que més enyorarem per escassa, era la de dir el que pensava, sovint de forma abrupta. Curiosament, darrere d’expressions contundents hi havia una persona tendra i sofisticada. D’ell voldria recordar dues característiques que no hauríem d’oblidar en aquests temps, i que poden explicar com va convertir una editorial en un gran grup empresarial, conformant un conjunt de mitjans de comunicació d’orientacions dispars, però fent respectar la independència de cadascun d’ells.

D’una banda, era un home que llegia i pensava. La seva gran passió eren els llibres, que devorava frenèticament. I dedicava molt de temps a reflexionar. Des de la discrepància en alguns plantejaments, sempre em va admirar aquest esforç per intentar entendre el món que l’envoltava. I d’aquí aquesta capacitat inigualable per relacionar-se amb uns i altres, per ubicar-se en entorns molt diferents. Perquè un dels seus atractius era aquest, trobar-se com un peix a l’aigua en qualsevol ambient. Una cosa sorprenent en persones tan importants, de qui s’espera aquelles actituds i formes primmirades, pròpies de les millors business schools. Aquest no era el seu món.

De l’altra, la seva manera d’entendre el paper de l’empresari, cosa que li va comportar no poques crítiques quan, per exemple, va acusar d’autocomplaença aquesta part de l’empresariat català que culpa Madrid de tots els mals. Són cèlebres les seves expressions de «Barcelona serà el Santander del Mediterrani» o «molt empresari català prefereix una botiga al passeig de Gràcia que un 10% d’El Corte Inglés». Res l’alterava tant com les expressions «a Madrid no regalen res» o «tot es decideix a la llotja del Bernabéu». Ell sabia que enlloc regalen res, i que si alguna cosa important es decidia en aquella llotja, es tractava d’anar al Bernabéu i aconseguir-ho. Una actitud que, històricament, no li ha anat gens malament a Catalunya i que, a més, no és gens incompatible amb un autogovern raonable, que ell defensava, o amb la promoció de la cultura catalana; ¿a qui sinó devem una tan puixant indústria editorial en català?

En una ocasió, Jordi Pujol em preguntava què necessitava Catalunya per recuperar un clar lideratge econòmic a Espanya. Li vaig respondre que cinc Laras. En teníem un, i se’ns en ha anat.